Ensenyaments inicials: Flora Cubero Martínez
Vives, Sanes, Lliures, així ens volem… Ni una assassinada més, ni una maltractada, ni una violada, assetjada, discriminada, invisibilitzada o marginada per ètnia, procedència, edat, diversitat funcional i sexual.
La violència masclista l’entenem com una violació dels drets humans i una forma més de discriminació contra les dones, ja sigui, de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica; tot això coacciona la nostra llibertat i la nostra manera de ser i estar en el món, tant en l’àmbit privat com en el públic.
ESPA 1: Álvaro Reyes Hidalgo
Segons les estadístiques oficials registrades fins al 3 de novembre , hi ha hagut a Espanya 76 feminicidis i altres assassinats de dones. “L’última dona, de nom i cognoms desconeguts de 32 anys, va ser assassinada al Secar de la Real (Illes Balears). Assassinada per la seva parella, un home de 35 anys que va anomenar a uns familiars per a avisar que havien tingut un accident de trànsit en un lloc que els agents van trobar ple de sang, amb un tornavís que podria ser l’arma del crim. El cos de la víctima es trobava semienterrat en una zona boscosa, allunyada del vehicle, que també estava destrossat. Hem classificat el cas com a feminicidi íntim (xifra no oficial)”.
Una pandèmia a nivell mundial ha sacsejat la nostra societat i ens ha fet veure, una vegada més, la violència i desigualtats que sofrim les dones.
ESPA 2: Cristina de la Maya Verde
A nivell social i econòmic, aquesta pandèmia ha afectat molt més les dones que els homes. En primer lloc, les dones constitueixen més del 70% de les treballadores del sistema sanitari i social, per la qual cosa estan més exposades a la infecció. D’altra banda, segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), les dones estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari. Això disminueix els seus recursos econòmics per a afrontar la crisi. La precarietat laboral s’incrementa dràsticament en contextos de crisis, amb la conseqüent pèrdua d’ocupació i desprotecció social. Aquest fet deixa a les dones que treballen en aquests sectors més precaritzats en una situació particularment vulnerable.
ESPA 3: Madiama Kebe
D’altra banda, els rols de gènere que defineixen les cures com una tasca gairebé exclusivament de dones fan que siguin elles els qui sustenten el pes fonamental del sistema de cures. Tant en els treballs formals (salut, neteja, treball social i sector serveis, entre altres) com en els informals (tasques domèstiques i cures de persones dependents), la responsabilitat recau majoritàriament en les dones. Globalment, s’estima que el temps que les dones dediquen a activitats domèstiques i cures triplica el dedicat per ells. A més, el confinament ha intensificat aquesta càrrega, causant en elles una disminució d’autocures i un increment dels problemes de salut mental. També ha limitat el seu desenvolupament professional i augmentat el risc d’exclusió laboral. Per exemple, el tancament de les escoles i la desatenció pública de la cura i l’educació s’han traduït en una reducció de la jornada laboral formal de les dones i, sovint, en una sobrecàrrega de treball no remunerat. Per això, no sorprèn que les primeres dades d’avaluacions socioeconòmiques mostrin una major pèrdua d’ingressos i ocupació en dones, i un augment en la precarietat de l’economia informal.
Espanyol per estrangers: Fabrizia Forti
Així mateix, la conseqüència més devastadora del confinament ha estat l’augment del nombre de casos (reportats o no) i la intensitat dels episodis de violència sexual, física i psicològica.
Per a les dones que sofrien i sofreixen violència de gènere, aquest tancament obligat va ser una condemna. Condemnades a viure amb els seus maltractadors.
ESPA 4: Marta González García
Les dades de la violència de gènere en temps de coronavirus confirmen un menor nombre de denúncies en els jutjats especialitzats en violència masclista des que va començar l’estat d’alarma. En canvi sí s’ha produït un augment de trucades al 016. Això implica que la violència de gènere no ha disminuït, sinó que la llibertat de moviments de les víctimes és molt de menor.
Durant el període de quarantena per COVID-19 a Espanya, es van conèixer vuit casos de dones assassinades per homes. Des del 14 de març al 28 d’abril, dia de l’aprovació per part del govern del Pla de Transició cap a una Nova Normalitat, s’han identificat casos de, almenys, quatre tipus diferents de feminicidi o assassinat. En aquest context, diverses expertes han alertat que el descens en el nombre de denúncies per la impossibilitat de presentar-les físicament no implica un descens de la violència durant el confinament, especialment entre les víctimes que comparteixen habitatge amb els seus agressors.
Grup català: Marcos Martínez Beltrán
En situació d’emergència sanitària i amb el poc marge de maniobra que va atorgar el virus, el sistema de prevenció es va veure posat a prova i les infraestructures de denúncia i atenció van registrar tendències a l’alça en la seva activitat. En el cas del Telèfon 016, número d’Informació i Assessorament Jurídic en Matèria de Violència de Gènere, el nombre de trucades ha registrat un pic històric, només superat una vegada des de 2007. El mes d’abril d’enguany, en plena quarantena, les anomenades al 016 van aconseguir les 8.692, una xifra només superior a l’agost de 2016, amb 9.916 telefonades. Llavors es van conèixer el menor nombre de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, segons les xifres oficials (49 víctimes mortals).
Preparació Grau Superior de Cicles Formatius: Carmen Morell
Finalment, existeix un desequilibri clar de rols de lideratge en la resposta a la pandèmia. Malgrat treballar en primera línia del sistema de cures, les dones estan infrarepresentades en les posicions de presa de decisió. Un exemple és el Comitè d’Emergència de l’Organització Mundial de la Salut per a COVID-19, que compta amb un 20% de representació femenina. El mateix ocorre en l’àmbit polític: segons la Unió Interparlamentària i l’ONU, només 10 dels 152 caps d’estat triats són dones; els homes constitueixen el 75% del personal parlamentari i el 76% dels qui apareixen en els principals mitjans de comunicació. Encara més evident és la desigual visibilitat que s’ha donat en aquests mateixos mitjans a les opinions d’experts i expertes. Segons dades de febrer de 2020 publicats per Women in Global Health, per cada tres homes citats a tot el món durant la cobertura mediàtica del coronavirus, només se cita a una dona.
Respecte a Eivissa, la nostra illa és un entorn especialment cruel per a les dones que decideixen trencar amb el seu agressor per les dificultats, de sobres conegudes, en l’accés a l’habitatge. Aquesta emergència residencial, com sempre, afecta de manera especialment dura els sectors més vulnerables de la societat. Perquè hi ha moltes formes de violència masclista i l’econòmica és una d’elles: la feminització de la pobresa, la bretxa salarial, la precarietat laboral, les dificultats d’accés a un habitatge digne… ens afecten especialment les dones. Exigim als poders públics estatals, autonòmics i locals que posin fre d’una vegada per sempre a aquesta emergència residencial.
Grup d’informàtica: Maria Costa Ribas
No ens oblidem de les milers de dones i els seus fills i filles que sofreixen maltractament físic i psicològic quotidià, en les seves llars, a les mans de qui diuen estimar-les. Tampoc volem oblidar la violència sexual quotidiana, individual i en ramats, exercida per desconeguts o per amics i familiars, al carrer i a casa, a plena llum del dia o a la nit. Des d’aquí reclamem mesures urgents que posin fre a tota aquesta violència que limita i constreny la nostra existència. El desenvolupament de la Llei Integral de mesures contra la violència de gènere, de les Lleis d’Igualtat, del Pacte d’Estat contra la violència de gènere, són INSUFICIENTS I INEFICACES. Les dones continuem sofrint agressions, en la nostra quotidianitat i en tots els espais, en les diferents situacions socials, territorials, culturals i, com dèiem, fins i tot econòmiques. També patim l’ús dels nostres cossos: explotació sexual, tràfic de persones, ventres de lloguer, entre altres, que fins i tot alguns pretenen regular i normalitzar.
Davant això, una bona i una mala notícia: la bona és que aquesta desigualtat és cultural, l’hem construïda, i per tant la podem enderrocar i construir una nova realitat on la discriminació no tingui lloc; la mala notícia és que està molt arrelada i és estructural, pel que requerirà de molts i molt intensos esforços per erradicar-la. En això estem… d’aquí la importància d’educar en igualtat des de la diversitat a les generacions futures; és aquest un assumpte vital per a eliminar els rols sexuals i els estereotips de gènere i erradicar les actituds i comportaments heteronormalizats i consentits que, instal·lats en la vida diària, reprodueixen i perpetuen la desigualtat, origen de la violència masclista.
Representant equip docent: Lucas Prats
Cal educar per a prevenir de manera que aquesta societat avanci i no s’endarrereixi en els drets tan àrduament conquistats. L’educació i la transmissió de valors són un assumpte molt seriós i són responsabilitat de totes i tots: famílies, sistema educatiu, administracions públiques, mitjans de comunicació…Educar per a prevenir. Aquesta és doncs, una responsabilitat conjunta i compartida i per això volem des d’aquí interpel·lar, especial i emfàticament, els homes perquè la construcció d’una societat feminista també serà més justa per a ells. És important la presa de consciència, l’assumpció de responsabilitats i l’acció per a qüestionar els privilegis que atorga la masculinitat tradicional i plantejar-se altres maneres de ser i d’estar en el món.
Però encara que alguns s’obstinin a negar l’evidència i manipular la realitat, les persones aquí convocades sabem que tenim la raó: desgraciadament la violència masclista existeix i no pararem fins a aconseguir una societat, un món, lliure de desigualtat i de discriminació. Enderrocarem el patriarcat, el sexisme, el masclisme. Perquè, com dèiem a l’inici, ENS VOLEM VIVES! ENS VOLEM SANES! ENS VOLEM LLIURES!