Sara Lobato Rubio. Enginyera de camins, canals i ports.

SARA LOBATO RUBIO

ENGINYERA DE CAMINS CANALS I PORTS

El meu nom complet és Sara Lobato Rubio, vaig néixer el 31 de desembre de 1984 a un poble molt petit de Càceres de nom La Pesga. Tal i com molta gent de la qual vivim a Eivissa, som fills d’immigrants del boom turístic dels anys 70. 

Abans de néixer, els meus pares ja vivien a Eivissa. En relació a la meva formació, vaig fer tots els meus estudis primaris, secundaris i del batxillerat a l’illa. En primer lloc al Col·legi públic l’Urgell, a Sant Josep de Sa Talaia, i més tard al Quartó de Portmany de Sant Antoni de Portmany. Vaig estudiar el batxillerat de Ciències de la Salut i la Tecnologia, amb dues especialitats perquè no tenia gens clar que volia estudiar, encara que sí tenia clar que volia fer qualsevol cosa relacionada amb les ciències exactes.  

Sempre m’ha agradat i he estat molt curiosa, de com funcionen els aparells, el medi que ens envolta i he tingut molta capacitat abstracta, mai em puc perdre amb un plànol i els números i la física se’m donàvem bastant bé, tot i així em vaig decantar per estudiar Enginyeria per “descartes” ja que vaig arribar a la conclusió de que em quedava bé descartant el que no em feia ganes estudiar.  

La meua carrera, Enginyeria de camins, canals i ports, és una ciència molt física, tangible, i sobretot multidisciplinar; estudiem ciències de la terra, física, química, materials de construcció, procediments de construcció, càlcul d’estructures, disseny, etc., i aquest caràcter tant holístic, sí que és una qualitat que crec que em representa bastant. Durant el període universitari, puc dir que les dones ocupaven entre un 20-30 % dels estudiants, en canvi els professors eren un 95 % homes. Està clar, que hi ha un moment de la nostre trajectòria, a partir del qual ens costa més promocionar o arribar més alt. Pot ser, estic segura, a dia d’avui hagi canviat un poc.  

La feina principal d’una enginyera de camins, canals i ports és intervenir en el medi o entorn que ens envolta a les societats, per adequar-lo a les necessitats de la població, però sempre tenint en compte que aquesta transformació ha de ser compatible i respectuosa amb la pròpia naturalesa, tot un repte.  

En acabar la carrera, amb 22 anys, vaig fer feina a diverses consultories tècniques participant en la redacció de projectes tècnics: de carreteres, instal·lacions de regadius, hidràulica, i gestió del territori. Més tard amb 25 anys, vaig fer feina a una constructora, com a Cap de producció, i vaig participar en les obres del port esportiu de Marina Ibiza, entre d’altres. En aquella època vaig fer també la reforma de l’actual biblioteca municipal de Sant Antoni.  

Passat uns anys i patint la crisi del 2008, em vaig quedar sense feina cap a l’any 2011. Després d’uns anys fora del mercat tècnic, vaig començar a fer feina a un Ajuntament com a autònoma, redactant projectes. Finalment, l’any 2015 vaig aprovar unes oposicions a l’administració local i des de llavors sóc funcionària a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany. 

Des de que faig feina aquí m’encarrego de donar suport als serveis tècnics de l’Ajuntament, redactant documentació tècnica per dur a terme reparacions d’instal·lacions, control d’obres públiques, tal com per exemple el nou reten de la policia local, la reforma de les instal·lacions elèctriques dels camps de fútbol municipals, la remodelació de la actual Plaça Coixet, etc.  

A part de la meua feina, sóc també la primera vocal d’Eivissa a la Junta Rectora del Col·legi professional d’Enginyers de Camins, Canals i Ports a les Illes Balears (http://caminsbalears.org/junta-rectora-2) on duc a terme feina amb els meus companys per defensar la professió. És curiós però la primera vegada que hi ha participació Pitiusa, és una dóna! 

El fet de ser una dona dins un àmbit encara masculinitzat, com és una enginyeria, no m’ha suposat un problema o una desavantatge inicial. El problema en aquest sentit, es presenta al moment en que has de compatibilitzar la teua feina amb la teua vida personal i familiar.  

La incompatibilitat familiar juga directament un partit en contra de les dones, ja que si volem tenir una família, som nosaltres les que en primer lloc renunciem a la promoció per poder compatibilitzar ambdues coses, vida i família. Per altra banda, existeix tot un camp dins la meua feina, que és el treball en constructora internacional, que pel seu caràcter itinerant, perjudica més a ses dónes que decideixen tenir una família i en el seu cas no tingui un acompanyant itinerant també. Les polítiques de conciliació són clau pel desenvolupament de les dones en el mercat laboral en general, però més encara en els perfils tècnics si escau.  

Finalment m’agradaria donar ànims a totes aquelles dones que decideixen estudiar enginyeria i que no pensin en cap moment que pel fet de ser dona ho tindran més complicat, sinó que pensin que per millorar les condicions d’altres dones hem de ser en tots els àmbits de la societat, la enginyeria també.  

Ir arriba